Això es el que em van dir les persones que en feien servei de la masia al preguntar-los per que ja no pujaven.
Pel que em van dir la propietat podria estar ara en mans d’alguna entitat bancària com a conseqüència de la crisi
Esperem que els nous tinguin la cura que mereix el lloc, encara que passats uns mesos de la transacció no hem vist cap rastre ni de cura ni d’interès per una masia que sembla predestinada a seguir el mateix camí que les altres dues d’aquest varal.
Per les entitats bancàries això no es mes que un expedient en una prestatgeria.
Les masies veïnes, tant la de can Feliu
com la de can Plonarriu son de propietat municipal i van camí de convertir se en una pila de pedres com a únic testimoni d’una època, unes tradicions i una manera de viure que formen part de les arrels ancestrals del que avui es Canyamars.
L’ajuntament actual les te en un total estat d’abandonament que ens fa obrir els ulls i deixa ben clara la veritable preocupació per el patrimoni històric i cultural de Canyamars , ja que tret de regidories amb títols rimombants, o propaganda en els papers que no donen mes feina que el rato de redactar los, no veiem cap acció decidida de conservació del patrimoni històric o paisatgístic, mes aviat tot el contrari, els diners públics es destinen generosament per actes on es pugui anar a fer relacions publiques i no en queden per aquestes tonteries.
L’estat d’abandonament i deixadeixa del patrimoni del poble ens fa obrir els ulls i crea també el dubte dels veritables motius de les grans quantitats de diners que es paguen a altres propietaris amb l’excusa de recuperar o mantenir un patrimoni, donat que els cassos que cito, a excepció de can Sus , son de propietat municipal i l’únic que necessiten es cura i manteniment dels mateixos.
Abandonament que causa dolor i preocupació a les persones que tenen una estima per el que ha estat el poble dels seus pares i preocupació per el que deixaran als seus fills.
Llocs per altre banda habitats de la mes remota antiguitat sent freqüents les trobades de restes que van del neolític a l’Edat del Bronze i son freqüents també les construccions prehistòriques com detalla en Mariá Ribas i Bertran en el seu llibre “Canyamars Prehistoric”.
Ell escriu, “ Al cap de poc temps, fruint de la dolçor del paisatge, vaig poder arribar fins a can Sus, bonica casa, solitària entre alzines i pins, i pedres aspres de totes mides patinades per l’aire de centúries mil·lenàries.”