jocs florals

jocs florals

divendres, 22 de febrer del 2008

Mons perduts


La Maria i en Modest de can Sus son els primers veïns que vaig trobar en arribar a Canyamars.

Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.

Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.

Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.

El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.

En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.

Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.

A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.

La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.

Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.

La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.

L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.

Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.

Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.

De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.

dijous, 21 de febrer del 2008

Mision imposible

Para efectuar un dialogo se necesitan dos personas y para llegar a un acuerdo se necesita la voluntad de las dos partes.

Si solo habla uno tenemos un monologo y si solo una parte tiene voluntad de llegar a un acuerdo este no es posible.

Teníamos pendiente de cesión al ayuntamiento unas zonas verdes y el terreno de las calles.

Estas propiedades solo puede cederlas el propietario actual de las mismas.

Estas cesiones son obligatorias y gratuitas.

Si estas cesiones gratuitas y obligatorias se hubieran efectuado, el proceso hubiera sido mas corto y mas económico al ahorrarnos muchos tramites que se han tenido que hacer.

La persona que tenia que hacer las cesiones tenia la esperanza de conseguir varios miles de millones de pesetas en diferentes demandas que tenía interpuestas contra la administración y el resto de propietarios.
Es de suponer que asesorado legalmente por personas de su confianza.

El primer paso por parte de las administraciones fue llegar a un acuerdo con este señor.
Acuerdo que nunca fue posible bien por que una parte consideraba la oferta como un síntoma de debilidad de la otra , lo que le reafirmaba en la esperanza de conseguir los miles de millones que demandaba o bien por la poca habilidad de la otra al plantear el problema.

Pienso que el factor emocional tambien pesaria.
(Considero necesario apuntar aqui que el promotor de la urbanizacion epd. padre de los actuales propietarios habia intentado en dos ocasiones ceder gratuitamente al ayuntamiento los viales y este ultimo ni le llego a contestar).
Las negociaciones se efectuaban en un momento de intensa emotividad en la familia.

Para llegar a un acuerdo se necesita la voluntad de las dos partes y por los motivos que fueran el hecho es que no se pudo alcanzar.

Esta persona llevo sus demandas económicas y contenciosos hasta el final y los jueces, que han tenido toda la información y han escuchado a las dos partes las han desestimado.

Descartada por la administración la posibilidad de cualquier acuerdo con esta persona se paso a la siguiente fase.

Encuentros en la segunda fase

La siguiente fase una vez descartada la anterior es hacer un proyecto de reparcelacion, es decir que cada propietario en función de su beneficio tiene una cuota de propiedad y en consecuencia de los gastos y cesiones comunes.

Para hacer el proyecto de reparcelacion se tiene que hacer un plano muy detallado de la urbanización, las parcelas, las calles, las zonas verdes etc.
Hay que hacerlo muy bien porque de este plano se derivan unas cuotas o porcentajes del total de gastos.

Este plano se hizo conforme a la realidad, unos topografos midieron las propiedades y los distintos elementos que componen la urbanización de una manera precisa.

Una vez hecho el plano de la realidad se comprueba que coincida con el de la teoría, es decir con el que tenia el ayuntamiento como legal en las normas subsidiarias.

Y resulta que no coincide en su totalidad.
Hay pequeñas diferencias pero suficientes como para que alguna persona interesada en retrasar el proceso o que entienda que le perjudica de alguna manera pudiera recurrir todo lo hecho hasta el momento.

Soluciones, o adaptar la realidad a la legalidad tirando todas las construcciones que no coincidan con la estricta legalidad lo que requiere sus tramites y sus plazos.
O adaptar la legalidad a la realidad es decir haciendo una modificación puntual de las normas subsidiarias del ayuntamiento.
Y se opto por esta segunda.

Bien, el ayuntamiento no puede estar haciendo modificaciones de la legalidad urbanística a cada momento, así que tuvimos que esperar a que se incluyeran otras modificaciones que también se tenían que hacer en el municipio.

Con lo que nos vimos implicados en todos los saraos que tiene el municipio en materia urbanística.

Las normas las aprueban inicialmente los ayuntamientos y después tienen que ir a Urbanismo de la Generalitat para que les den el visto bueno o hagan las rectificaciones que consideren necesarias.

Y en eso estamos ahora, esperando que el señor de urbanismo nos pueda dedicar un momento de su precioso tiempo y devuelva al ayuntamiento la modificación con el OK.

Una vez solucionado este tramite, el ayuntamiento aprobara inicialmente el proyecto de reparcelacion ,donde se asignara una parte del total a cada propiedad, que junto al proyecto de urbanización ( que es el proyecto de obras valorado), nos dara el importe exacto, con el que tenemos que contribuir al pago, de las obras necesarias para cumplir con la legalidad vigente en la actualidad y asi el ayuntamiento pasara a ser el propietario, teniendo que ocuparse a partir de ese momento de su cuidado y conservación y mejora.

Una vez aprobado inicialmente el proyecto antes citado ya se pueden segregar parcelas y edificar.

Ni hay fantasmas ni manos oscuras ni irregularidades, es que este país para bien o para mal funciona así.

Son figuras y procedimientos legales para que las administraciones puedan solucionar problemas complejos como el nuestro.

Uffff espero haber sabido explicarlo minimamente.

dimarts, 19 de febrer del 2008

La gent de progres, les franjes i la meva opinio, entrada nº 100

A rel del comentari i que fa l’Edgar en la entrada “franges perimetrals” M’agradaria aclarir el següent:
Jo no tinc cap queixa de la gent de Progrés, mes al contrari, els que conec em semblen unes excel·lents persones i amb les idees molt clares.
Es de justícia dir que duran tot el procés ens han donat sempre suport, ens han facilitat contactes amb valuosos professionals del sector y sempre que els hem necessitat ens han escoltat i donat ple suport a les nostres reivindicacions.
Els seus regidors son propers i de fàcil accés, sempre disposats a ajudar.
Les seves intervencions i el seu vot sempre ha tingut la intenció de ser favorable als interessos dels propietaris i veïns de can Canyamars.
Les seves propostes sempre han anat mes enllà dels límits establerts per l’equip de govern.

Per altre banda la meva opinió molt personal es que la tàctica de utilitzar la problemàtica de la urbanització en la lluita electoral, ens ha perjudicat dons el seu atac ha obligat al contrincant a defensar-se.

Sempre he pensat que en alguns assumptes molt importants per el municipi els partits tindrien que fer una mena de pacte d’estat buscant entre tots la millor solució per els veïns o el municipi deixant al marge altres aspectes.

Al respecte de les franges de protecció d’incendis dir que uns ajuntaments las van fer abans (sense subvencions), altres encara no las han fet i el nostre las ha fet coincidint amb unes subvencions que dona la Generalitat abaratint el cost a qui el tingui que pagar, cosa que personalment considero que es una bona iniciativa.

El que jo considero just es que les franges de protecció es paguin entre tots dons els boscos son un patrimoni que ens beneficia i ho disfrutem tots, els de les urbanitzacions, i els de Barcelona.

Respecte a la urbanització considero molt injust que una situació provocada en tot el país per la mala gestió de les administracions i per els reiterats incompliments del promotor, la tinguem que pagar uns tercers, els propietaris que som els únics que hem complert escrupolosament amb la legalitat.

Això es el que jo considero just, pro tinc molt en compte que no estic sol en el mon i que haig de tenir consideració i respecte per el que altres consideren just , prioritzant aconseguir solucionar problemes en lloc de crear-ne de nous.

dijous, 7 de febrer del 2008

Franjes perimetrals

L’ajuntament de Dosrius en la seva nota de premsa 05/2008 ens comunica que la Direcció General del Medi Natural del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ens ha concedit una subvenció de 53.925 euros per netejar les franges perimetrals de les urbanitzacions.

Concretament diu, s’han netejat els perímetres de can Canyamars, can Massuet, can Valls i el Castell.
Ens informa també que el total de la obra executada puja 103.925,46 i la subvenció rebuda de 53.925 representa un 51.89% del cost total.

Al respecte dir que es una excel·lent iniciativa del ajuntament dons ens era molt necessari per la protecció de les urbanitzacions del foc.
Protecció cada vegada mes necessària per la cada vegada major probabilitat d’incendis forestals.
Iniciativa realitzada de una forma excel·lent al aprofitar els ajuts de la Generalitat per reduir el cost.
Com a punt negatiu a destacar l’elevadíssim cost total de 17.000.000 de pesetes que penso es degut a la poca competència entre les empreses que es dediquen a aquesta activitat.
Hem de tenir en compte que antigament es ficaven d’acord amb els propietaris del bosc i fixaven un preu per la llenya que treien.
Ara la treuen cobrant.