Can canyamars blanc

Ahir a la nit semblava que la cosa aniria mes forta i ens aixecaríem amb un bon gruix de neu.

Hem ficat les cadenes dins els cotxes i apilat llenya seca a resguard, que aquí a la que plou una mica et quedes sense llum.

Al final la cosa no ha passat de una bona enfarinada en la part més alta que ho ha deixat tot molt maco.

A la nit sembla que vol gelar i ens ho complicarà tot una mica als de dalt de tot.

Diuen que any de neus , any de bens, des de la part de dalt de can Canyamars , desitjar que l’any sigui com augura la meteorologia.

Altre carta i bones festes

Rebérem altre carta certificada del ajuntament.

Aquesta vegada es per comunicar nos la creació per part de un grup de propietaris de una “Associacio administrativa de Cooperacio”.

Es un dret que tenim  i ells ho estan exercint, va be per col·laborar amb la administració en tot el procés.

Si un veí vol participar es te que adherir i per fer ho et fan anar al notari, un veí em va dir que li va demanar 160€ per adherir-se.

Hem de saber que la adhesió implica el compliment obligatori de totes les obligacions econòmiques de l’associació ( advocats, perits gestors etc…) i això va molt en serio.

Hem de saber també que apuntar se es una cosa voluntària.

El que estem esperant es una carta del ajuntament on ens comuniquin que el cost per els propietaris ha baixat substancialment, amb el pagament aplaçat, això si que seria una bona manera de començar l’any nou i un regal de reys.

Aprofito l’entrada per desitjar vos unes bones festes i que el proper any continueu tant guapos com fins ara.

Felices navidades y un prospero año nuevo

 Zorionak eta Urte Berri On!.

Bon Nadal i millor any nou.

Bones Navidaes & Gayoleru anu nuevu!.

Bo Nadal e Bo Ani Novo.

Bon Nadal i un Bon Any Nou.

 Merry Christmas - Happy New Year.

Les màfies del pinyó

Veieu la noticia en el Mundo.

Si es que el que no passi aquí no passa enlloc.

La germandat de Canyamars

De sempre de Canyamars m’han agradat molt el seus paisatges, la tranquil·litat de l’entorn i les agradables sensacions que ens ofereix una natura encara poc maltractada.

Una vegada feta la casa vaig anar descobrint pot ser el millor de tot , la seva gent, la gent que quan jo vaig arribar ja estava aquí, alguns amb arrels mil·lenàries, altres amb uns pocs anys.

Es una gent que, a la que la vas descobrint trobes que tenen una maneres de veure el mon, molt seva i amb unes característiques per a mi molt especials.

Jo se que les cases on vivim son grans i donen feina i que cansats de anar amunt i avall per el treball i les obligacions a la que tenim temps lliure ens agrada disfrutar del que ens ha costat molt de tenir, pro tancats a casa ens perdem el millor de tot.

Es com si gaudíssim de l’aspecte i l’olor d’una bona paella pro no arribéssim mai a tastar-la.

Una manera de anar descobrint aquets mons, es participar dels seus actes i les seves tradicions i una d’elles que trobo especialment maca es la assemblea anual de la germandat de Canyamars, entitat centenària.

La germandat de Canyamars es una associació de persones que en els seus orígens s'ajuntaven per ajudar se en les dificultats i que avui, mantenint aquella solidaritat inicial ,continuen amb una tradició que els agradaria molt es fes extensiva a tots el que som o ens sentim de Canyamars.

Al baixar cap a l’església darrera la banda de musica tens l’agradable sensació que formes part d’ .......

Millor no us explico res, es mes maco que aneu descobrint vosaltres el que fan aquestes persones que de fa 130 anys es tracten entre ells de germa.

Mons a punt de perdre

A can Canyamars en el varal del Panagall tenim altre masia la de can Ponarius, aquesta de propietat municipal.

Esta situada dalt un pla dominant unes feixes que formen part de la propietat, protegida dels vents del nord i amb unes vistes a les valls de Dosrius privilegiades.

Es un important patrimoni que la urbanització aporta al comú, un excel·lent lloc per que tots els veïns del municipi puguin tenir un esplai, la seu d’algunes associacions, o un magnífic lloc on poder organitzar actes lúdics i culturals.


La masia va ser cedida junt amb les zones verdes per el promotor de la urbanització ja fa una pila d’anys i es va reservar l’ús de la casa per un temps.
La família que la tenia llogada ja fa mes de sis anys que la va deixar i fins a les hores estava molt ben conservada.



Han passat els anys i ningú en te cap cura de la seva conservació.



Ja fa temps que han rebentat les portes i les finestres i ja es pot accedir a l’interior.
Cada dia que passa aquest patrimoni de tots es deteriora mes acceleradament.

El lloc es un perill dons el terra de la primera planta ja no aguanta el pes d’una persona.
La situació actual es la ideal per que es puguin amagar persones amb intencions poc honestes i esta tot a punt per que algú ( i penso amb els mes petits ) es pugui fer mal.

Be esta de construir per el futur pro jo penso que en uns anys no estarem gens orgullosos de haver nos deixat perdre aquest ric patrimoni de tots.

PARCS DE LA DIPUTACIO

Un espera que un parc natural sigui un espai protegit on els diferents ecosistemes puguin desenvolupar se sense interferències.

Un espera que un parc natural estigui protegit de les activitats humanes que malmeten els paisatges, la flora o la fauna.

Penses que un parc natural es el petit regne dels arbres i els animals, un espai on ells tenen tots els privilegis, on la natura es conserva, es cuida i es protegeix de la influencia humana.

Son llocs per les generacions futures, reserves perquè puguin gaudir de la natura els que vindran darrere nostre.
Son llocs també per nosaltres, per sortir del ciment i gaudir del paisatge, de la ombra de un arbre, del silenci, de la foscor de un bosc, de la seva humitat, dels càntics dels ocells, de la sorpresa d’un esquirol.

I per això tenen una protecció especifica, no podem fer acampades ni circular amb vehicles i hem de tenir cura que la nostra visita tingui la menor incidència, hem de anar hi amb molt de respecte, uns cartells a la entrada prohibeixen fins i tot trencar una branca.

Son espais que molta gent els estima i per això als que estimem l’entorn privilegiat que tenim, ens dol el que de fa uns anys estan fent en el parc natural del Corredor Montnegre depenent de la Diputació de Barcelona.

De fa uns anys que veiem que les actuacions , que en un principi semblaven destinades a tenir uns camins nets per poder accedir ràpidament en el cas de un incendi, estan degenerant en una destrucció total dels ecosistemes existents amb la única finalitat de explotar forestalment les riqueses acumulades en tots aquets anys de protecció.

Veiem com alzines centenàries es tallen deixant pins mes joves i amb mes risc d’incendi.

Veiem com les excavadores obren i obren camins amb la única finalitat de poder accedir a la collita de llenya talada amb anterioritat.
Veiem freqüentment com els equips deixen el que queda de bosc ple de deixalles.

Boscos vells amb el sotabosc net i humits per la manca de llum produïda per la frondositat dels arbres estan ara amb vegetació de pradera i son calents fins i tot al hivern.

A tot això, m’agradaria sentir els que i diuen els cuidadors del parc, els estudiosos, els grups ecologistes, els científics, els naturistes.
Cap veu s’alça front al que a mi em sembla un greu delicte ecològic i de fa poc pecat i tot.
Deixeu-me que encara que sigui nomes la meva, alci la veu, per dir que no m’agrada gens el que se esta fent en el parc natural de Corredor amb el vist i plau de totes les administracions afectades.

Quant un dia vaig sentir al president Bush dir que perquè no es cremessin els arbres el millor era tallar-los, pensava que era una broma pro algun dirigent català ho ha entès literalment.

Mons perduts

La Maria i en Modest de can Sus son els primers veïns que vaig trobar en arribar a Canyamars.

Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.

Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.

Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.

El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.

En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.

Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.

A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.

La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.

Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.

La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.

L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.

Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.

Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.

De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.

La gent de progres, les franjes i la meva opinio, entrada nº 100

A rel del comentari i que fa l’Edgar en la entrada “franges perimetrals” M’agradaria aclarir el següent:
Jo no tinc cap queixa de la gent de Progrés, mes al contrari, els que conec em semblen unes excel·lents persones i amb les idees molt clares.
Es de justícia dir que duran tot el procés ens han donat sempre suport, ens han facilitat contactes amb valuosos professionals del sector y sempre que els hem necessitat ens han escoltat i donat ple suport a les nostres reivindicacions.
Els seus regidors son propers i de fàcil accés, sempre disposats a ajudar.
Les seves intervencions i el seu vot sempre ha tingut la intenció de ser favorable als interessos dels propietaris i veïns de can Canyamars.
Les seves propostes sempre han anat mes enllà dels límits establerts per l’equip de govern.

Per altre banda la meva opinió molt personal es que la tàctica de utilitzar la problemàtica de la urbanització en la lluita electoral, ens ha perjudicat dons el seu atac ha obligat al contrincant a defensar-se.

Sempre he pensat que en alguns assumptes molt importants per el municipi els partits tindrien que fer una mena de pacte d’estat buscant entre tots la millor solució per els veïns o el municipi deixant al marge altres aspectes.

Al respecte de les franges de protecció d’incendis dir que uns ajuntaments las van fer abans (sense subvencions), altres encara no las han fet i el nostre las ha fet coincidint amb unes subvencions que dona la Generalitat abaratint el cost a qui el tingui que pagar, cosa que personalment considero que es una bona iniciativa.

El que jo considero just es que les franges de protecció es paguin entre tots dons els boscos son un patrimoni que ens beneficia i ho disfrutem tots, els de les urbanitzacions, i els de Barcelona.

Respecte a la urbanització considero molt injust que una situació provocada en tot el país per la mala gestió de les administracions i per els reiterats incompliments del promotor, la tinguem que pagar uns tercers, els propietaris que som els únics que hem complert escrupolosament amb la legalitat.

Això es el que jo considero just, pro tinc molt en compte que no estic sol en el mon i que haig de tenir consideració i respecte per el que altres consideren just , prioritzant aconseguir solucionar problemes en lloc de crear-ne de nous.