La Maria i en Modest de can Sus son els primers veïns que vaig trobar en arribar a Canyamars.
Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.
Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.
Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.
El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.
En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.
Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.
A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.
La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.
Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.
La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.
L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.
Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.
Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.
De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.
Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.
Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.
Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.
El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.
En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.
Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.
A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.
La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.
Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.
La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.
L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.
Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.
Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.
De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.
9 comentaris:
Hola Albert, sòc l'Anna...Veig que compartim la tristor per aquesta casa tant allunyada de l'avui.
Cada dia la meva finestreta ovala em mostra el poc respecte que els actuals propietaris tenen per la casa de la Maria i el Modest...fins i tot s'ha secat la figuera...Jo hi era al llit el dia que la van tallar, vaig sentir la insensible mà de l'home, no em vaig aixecar, savía el passava, em van passar pel cap la Maria i el Modest, tots dos sols en un mòn que se'ls va menjar per sempre...els ulls se'n vam omplir de llàgrimes per un mòn que s'ha perdut.
Tant debò jo tinguès prou diners per comprar-la. M'afegeixo al teu desig, que es compleixi!!
Una abraçada.
Desgraciadamente y como otros muchos lugares del pueblo un rincón bellisimo y tranquilo se convierte en un lugar degradado lleno de garrulos gritones que no tienen la menor sensibilidad o respeto ni por la naturaleza ni por la belleza ni por la masia.
Esta masia es un lugar que deberia estar protegido puesto que tanto la casa como las piedras que la rodean conforman un lugar unico excepcional lleno de historia y hasta hace poco muy bello.
Creo que la constructora propietaria de los terrenos ya lo hace a proposito para que nadie tenga argumentos para impedirle un dia pasar la excavadora y hacer lo que les venga en gana ignorando ciegos el valor que les podria aportar un lugar unico al resto del terreno.
Esta todo lleno de pintadas y cada dia mas guarro yo no creo que sea casual lo hacen a proposito
Aquí no debemos ni tener regidoria de cultura, lo que se fomenta es el incivismo y la garruleria en todos los ambitos.
Lo vemos todos los dias.
Gracias a los que teneis la sensibilidad de apreciarlo y hacerlo publico, a mi tambien me duele mucho ver en que se esta convirtiendo ese lugar antaño idilico.
Mas arriba teneis otra masia que lleva el mismo camino.
Rosa
Hola Anna, hola Rosa, som afortunats de ser testimonis de uns mons que van deixant d’existir, uns universos petitons que ja no tornaran.
Avui el mon es molt mes gran, la gent sap el que passa a la Xina i els Estats Units amb molta informació pro ignora els petits detalls que ens envolten, vivim a l’engròs.
La gent del poble no sembla que tingui una especial sensibilitat per conservar el patrimoni històric i cultural, no sen adonen del valor de aquets indrets únics.
Una mostra del interessos els tenim en els comentaris, el blog te una mitja de 1.400 visites al mes i nomes dos persones feu un comentari.
Les altres ja son a l’altre mon, un mon de espectadors silenciosos.
Acabarem vivint en un entorn molt diferent, millor en alguns aspectes i pitjor en altres.
Aquesta riquesa cultural i paisatgística la deixaran perdre.
Ara el que necessitem es que aquesta transició es faci el mes aviat possible dons la situació que tenim ara de degradació de tot el que ens envolta es el pitjor escenari que podem tenir.
Esperem que algú amb diners i sensibilitat pasi per aquí algun dia.
Una Abraçada Anna
Hola Albert
Una llastimosa noticia, si i tant, es el nostre pa de cada dia, aquest cartell en sembla que es el mateix de les cases en venda de la pujada de Can Massuet, que esta de saldo la constructora Pu... primer cremen l'herba i després fugen.
Torna'n al element objectiu es una realitat que es des composa el territori, sense que es pugui protegí mes enllà dels interessos del mercat i de les especulacions subjacents.
No crec que no hagi gent preocupada per aquest temes, el que no hi ha es un canal real de participació, informació, que estigui net de insults, pulpitos voceros i d'altres elements que facin factible que un blog sigui popular i no acabi essent un espai dels reductes.
M'ha agrada't el teu post,les orientacions, descripcions i els aspectes etnogràfics que tractes, en el fons descrius vivències i sensacions.
Un lector esporàdic.
Hola, Albert
Tinc petits rècords d'infantesa a casa de la Maria i el Modest. La meva mare, de tant en tant, pujava a fer una visita als dos "canyamassencs" que vivien en aquest espai tan allunyat de la petita col.lectivitat canyamassenca. Recordo una casa fosca, i recordo lleugerament el lloro -o cacatua- que tenien i que li havia donat, en alguna ocasió, pipes i tinc un record del senglar -femella- que també havien tingut i cuidat durant molt de temps. Una altra imatge de la meva infància era veure el Modest amb el cistell ple de bolets; era un gran boletaire i recordo que un cop, mentre jo en buscava, me'l vaig trobar. Em va fer sentir molt bé pensar que havia anat a parar en un racó de bosc on el gran boletaire hi acudia a buscar-ne. Quina troballa!!!
Finalment, us faig un comentari per provocar-vos una mica i sense cap intenció de fer-vos sentir culpables als que viviu al plà de can sus:
Pels qui no ho han conegut abans, sembla que la masia de Can Sus desentoni en aquell entorn ple de cases modernes. Els que vam conèixer aquell paratge sense edificar, ens n'adonem que el que desentona és l'entorn que ha quedat ara.
Un desig: esperem que un dia aquest lloc sigui digne del que havia sigut per la Maria, el Modest i pels que ara hi viuen i n'enyoren les dues persones que li donaven vida.
Hola Albert, Quan en demanen? Quina part està Hipotecada?
Jordi Fort
Hola Jordi, truca, es el 607320652 i pengem el preu aquí.
Es cert Edgar, un diumenge que anava amb la bici per la muntanya vaig veure desde creu d’Aguilar una esplanada preciosa, era finals del hivern i feia goig tot, vaig baixar al poble i vaig preguntar el preu.
Pujàvem en setmana santa amb uns amics amb unes rulots i el lloc ens va anar enganxant, per sort hem pogut fer una casa on les meves filles han tingut una infantesa molt feliç.
Tens raó que mai tornarà a ser aquella explanada verda i bonica, que un dia em va agradar tant com passa a tants altres llocs, pot ser també on ara vius tu.
De totes maneres la gent que i viu ara em consta que s’estimen aquell tros i viuen en harmonia i respecte per la natura i l’entorn.
Ara que u dius, alguns Diumenges per el mati el pla s’omplia de cotxes de gent buscant bolets, a la tarda solitari, un bon rato desprès de dinar, quan tothom feia la becaina, veies en Modest sortir de casa discret i decidit amb un gran cistell enfilat al bosc.
Coi que se’n va anar i tonto de mi mai li vaig preguntar on trobava els bolets.
Es cert lector esporàdic que manca un canal real de participació en els assumptes del poble lluiré de tot el que dius, pro deu mido, ens anem apropant , participo en alguns blogs i la gent diu la seva.
Aquí, la gent de can Canyamars penso que estem donant un bon exemple de esplaiar-nos lliurament sense faltar al respecte a ningú.
No te aquest blog altre pretensió que anar informant als veïns del procés seguit per anar solucionant els problemes de tota mena que tenim els que vivim o tenim una propietat a can Canyamars, es una manera barata i còmoda per tots de assabentar-nos del que va passant.
Hem de tenir en compte que molts propietaris viuen a Barcelona i rodalies, penso que es una bona manera de tenir-los informats.
No se si ho aconsegueixo, per el numero de lectors penso que si, la millor manera de informar es que la gent plantegi les seves qüestions que de segur també interessaran a altres, pro això costa per que ens costa donar el pas de penjar un comentari, encara no ho tenim com una cosa quotidiana.
Molta gent també s’expressa millor en castellà i pot ser no es troba còmode en mig de tants comentaris en català.
Aquí som tots bilingues així que ànims.
Es molt benvinguda i encertada la teva aportació.
Tornant al pla desgraciadament, per la constructora no es mes que una operació especulativa, pro penso que amb poca vista, dons un entorn bonic i cuidat seria un important valor afegit a la seva propietat.
De terrenys en trobes molts pro amb xispa, amb encant, amb màgia com tenia abans no gaires.
Avui si passes amb la bici no em pararia a preguntar el preu.
Hola Albert i ciberlectors.
No sóc gaire amic de "blogguejar i contrablogguejar". No obstant això, els intento anar seguint tots, tot i que moltes vegades els posts i els comentaris són allò de "parlar per no callar".
En fi, sap greu veure Can Sus de la manera que està ara mateix i recordar com havia estat. Es veritat això que ha dit l'Edgar del senglar. Jo recordo també de petit haver-hi anat i haver vist el senglar, molt gros, inmens, tancat en una mena de cleda utilitzant les mateixes pedres del voltant de la casa. Em va impressionar molt perquè jo era molt petit i aquell animal era molt gros. Però a la vegada era molt manso segons ens va dir en modest.
També recordo que una vegada van entrar uns lladres a la casa essent els germans a dins i els van robar i agredir.
Són records d'infantesa, llunyants ja, que em vénen de nou al cap cada cop que passo per davant de la casa i la veig convertida, gairebé en un gran abocador.
Tot plegat, com tantes altres coses de Canyamars forma part d'aquella "intrahistoria" a la que es referia Unamuno, és a dir, aquelles petites coses que mai estaran reflectides a cap llibre d'història pero que són més importants pels qui les han viscut que qualsevol batalla o descobriment.
Potser si que seria interessant fer arribar al Regidor de Cultura la voluntat dels veïns d'arribar a un acord amb la promotora i que a canvi d'alguna cosa (que s'ho pensi el regidor), cedeixi als veïns l'ús de la casa i l'entorn com a centre lúdic i de cohesió social.
Pensa que en el moment que es tornin a concedir permisos d'obra, el pla de Can Sus serà un reguitzell d'adosades.
Encapçala la reivindicació tu, Albert i jo et faré costat.
Saluacions i endavant!
Carles Bosch
Hola Carles, gracies per exposar aquí les teves opinions que per les teves activitats poden ser d’interès per molta gent.
No sóc un entès però per gent amb que he parlat, aquelles grans pedres conserven intacte el paisatge original de sempre en aquells varals, fins que la demanda de granit va deixar el Rocà sense la matèria que li donava el nom.
Són grans boles de lava solidificada que ja costen de trobar i encara mes tantes de juntes.
En alguns llibres de estudiosos es cita aquell lloc com un jaciment de restes Ibèrics que els documenten per el seu estudi posterior.
I tens tota la raó, la casa forma part de la petita història de Canyamars de quan una persona enterrava un gos estimat i el lloc agafava el nom de “el pla del gos”, el seu estat actual és un aparador de la preocupació per la cultura en el municipi.
Ara que, si arribes a dalt, passaràs abans per altre aparador, els nostres carrers, orgull d’un municipi amb altres prioritats i tema principal d’aquest blog.
És una magnifica idea la que exposes i per portar-la a la practica penso que les iniciatives i les reivindicacions les podeu fer molt millor des dels partits que ja tenen un coneixement, uns mitjans, una estructura i una llarga experiència.
A més el vostre grup té la representació majoritària de l’oposició i el vostre cap de llista és una persona amb unes profundes arrels a Canyamars que pot aportar la sensibilitat i els coneixements necessaris per poder argumentar-ho
Unes rafagas
Publica un comentari a l'entrada