Llega un momento en que las personas necesitamos ser dueños de nuestra propia vida, tomar nuestras propias decisiones, elegir nuestras prioridades y disponer libremente en que queremos gastar nuestro dinero.
Esto es un síntoma de madurez, pasa en todas las familias, emanciparse no quiere decir que dejes de querer a tu familia, muy al contrario al separarte es cuando más los aprecias.
Todos, llegada una edad tenemos ese deseo, esa necesidad y no por ello dejamos de querer a nuestros hermanos o a nuestros padres, es cuando nos impiden ser nosotros que se crean los conflictos.
Con los pueblos pasa lo mismo, cuando maduran quieren tomar cada vez más sus propias decisiones, es frecuente ver en los países más desarrollados social y económicamente como se hacen cada vez mas consultas en los ámbitos y en los temas que afectan a los ciudadanos.
No se si en el país que vivo tenemos ya esta madurez pero por lo que pude ver el pasado Sábado en Barcelona, hay muchísimas personas quieren ejercer su derecho a decidir en libertad.
Tal vez así nuestras administraciones sean más eficientes y dispongan de más recursos para solucionar las demandas que les hacemos los ciudadanos.
Entre otras cosas disfrute mucho haciendo fotografías que las comparto a continuación con vosotros, las condiciones de luz no eran las mas adecuadas pero estoy contento del resultado, seguro que al Eduard y a otros muchos les hará mucha ilusión verlas.
16 comentaris:
M'he emocionat, noi!!
Certament es així, som un pais madur, pero no nomes per aquest motiu. Seria de rebut, que despres del que ha hagut de soportar Catalunya des de fa segles, poguessim decidir el que volem ser.
Son unes fotos molt descriptives. Les cares dels catalans i catalanes ho diuen tot.
Varem donar un exemple acollonant dissabte.
Visca Catalunya Lliure
||*|1
Eduard Garcia
Esquerra Dosrius
esquerra-dosrius@hotmail.com
Fa temps que, malauradament, no vaig a una manifestació i, sincerament, les trobo a faltar. Veient les fotos que has penjat, Albert, encara més. La darrera a la que vaig assistir, quan aquest país cridava NO A LA GUERRA, em va provocar sensacions i emocions que evocaren una època de la meva joventut en la que pensava que podia canviar el món. Si aquelles mobilitzacions no van aturar la guerra, la manifestació de dissabte dubto que aconsegueixi res. Fa temps que he après que el món no vol canviar.
Ahir, a la tertúlia dels “savis” de la SER, Pere Portavella deia que la manifestació no era, ni molt menys, una manifestació nacionalista-independentista, que tan sols el “català emprenyat” havia sortit al carrer. Després d’una lluita aferrissada defensant l’Estatut contra un estat Espanyol que ens acusa de vampirs quan Catalunya ha estat una víctima del seu propi desenvolupament, el tema de RENFE i les infrastructures en general ha estat el detonant, la gota que ha fet vessar el got.
Encara i així, quan veig el reportatge fotogràfic que has penjat, ningú no ho diria. Em preocupa que el que realment ens té frustrats, empipats, enervats, quedi emmascarat pel tema independentista.
Els dèficits tan greus que pateix Catalunya tenen el seu origen en la incapacitat jurídica de la ciutadania per decidir sobre les qüestions que afecten la seva vida quotidiana.
Cada dia que passa estem més en mans dels grans poders econòmics, de les multinacionals, de la banca i dels grans interessos privats que ens imposen deslocalitzacions industrials, projectes energètics i urbanístics depredadors del territori i un model de transports basat en criteris mercantilismes, causant del caos que se està vivint a hores d’ara.
L’obra faraònica de l’AVE, perfectament prescindible, està acaparant el gruix de les inversions estatals en infrastructures, amb un impacte mediambiental, urbanístic i de distorsió sobre la xarxa de rodalies fins a provocar-ne el col•lapse. Aquesta obra segueix tenint prioritat sobre un servei necessari per a centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que s’han de traslladar cada dia als seus llocs de treball, molts més dels que faran servir l’AVE i pels que ningú està vetllant.
Però, darrera d’aquesta aparent desraó hi ha també una lògica de privatitzacions. El caos del servei públic abona el sentiment que "amb una empresa privada això no passaria". En base a això el traspàs de la xarxa de rodalies a la Generalitat, que en principi hauria de representar l’avantatge d’una gestió de proximitat, amenaça convertir-se en un regal enverinat per a empleats i usuaris ja que el propi Parlament accepta la possibilitat de passar la seva gestió a mans privades.
El que sobre tot s’ha de tenir clar és que no hi haurà un transport ferroviari de qualitat i respectuós del medi ambient sense la preservació del seu caràcter de servei públic, sense les inversions necessàries, ni sense l’establiment condicions de treball dignes per al seu personal.
Ja sabia jo que el Eduard tenia aquestes aficions.
Tambe tinc videos molt xulos.
Carme, les manifestacions de segur que et troben a faltar a tu.
Una canço, una poesia, una foto canvia el mon.
El mon esta en canvi constant.
La manifestación del Sábado en Barcelona estaba formada en su mayoría por personas de clase media de todas las edades, era muy representativa de la sociedad catalana.
Encontré a faltar el emigrante latino y el marroquí cada vez mas presentes entre nosotros.
Me sorprende la presencia de personas de color y de rasgos orientales, sobre todo niños.
El nivel cultural era alto y el comportamiento muy cívico.
La manifestación tuvo un carácter festivo, nada de cátala emprenyat y la gente que asistía lo hacia a consciencia.
La gente se manifestaba por el derecho a decidir y muchos de los asistentes, orgullosos pedían también la independencia.
Encuentro lógico que una vez visto el pésimo resultado de unos estatutos que una vez recortados y menospreciados terminan no supliéndose y vista la incomprensión de la sociedad española manipulada por unos medios de comunicación irresponsables, cada vez mas gente piense que nuestro futuro no puede depender de las decisiones que toman unas personas que están a 600 kilómetros de distancia y que su mayor preocupación es ganar elección tras elección a costa de mentir sobre una comunidad.
Es un sentimiento que observo cada vez mas presente en la sociedad catalana.
Cada vez la gente tiene menos manías en pedir lo que desea.
Respecto a las infraestructuras seria deseable que como en todo las hicieran empresas o grupos que fueran eficientes y crearan riqueza y bienestar en libre competencia con otras en vez de que lo hagan empresas que su mayor merito es arrimarse al que gobierna.
Este tipo de empresa necesita un poder fuerte y centralizado ya que les facilita la labor de lobby teniendo que “convencer” solo a un reducido número de personajes.
Mira las pocas o nulas diferencias de precio en la telefonía, en la energía, que indican la falta de competencia y la falta de respeto a los usuarios de quienes saben que solo tienen que tener contentos a unos pocos.
Estas cosas si la gente tiene un amplio campo para decidir no pasan.
Francia esta llena de trenes de alta velocidad que funcionan en lo que conozco puntualísimos haciendo el país pequeño y que sacan muchísima gente de las carreteras.
Encuentro muy necesario esta infraestructura aunque estoy de acuerdo contigo que la manera de llevarlo a cabo no es la que mas me gusta.
En cuanto a los medios de propaganda tan solo puedo decirte que tienen un dueño que elige a quienes trabajan en ellos y que viéndolos te da la impresión que a la gente lo que mas le interesa es el fútbol, los cotilleos y los sucesos, de lo demás solo sale lo que les interesa a sus propietarios.
Esta es una sociedad que constantemente da muestras de una gran madurez, tenemos las generaciones mejor preparadas de la historia de España, hay mas universitarios ahora que nunca de lejos, estamos construyendo esta maravilla que es Europa, no entiendo quien le puede fastidiar que esta gente decida algo mas que quien le va a representar cada cuatro años.
La legalización del partido comunista, la aprobación de la ley del aborto, la libre circulación en las fronteras o la posibilidad de matrimonios homosexuales parecía que hundiría el país en el abismo y ahora es lo más normal del mundo.
Otras ideas que ahora parece que son el Apocalipsis en un tiempo serán de lo más normal.
Albert, cada cop que llegeixo quelcom teu em fas somriure. No sé si tens una fe il•limitada en la societat i l’ésser humà o estàs obnubilat per una visió utòpica de tot plegat. És fantàstic que encara hi hagi algú que cregui que una cançó, una foto o un poema pot canviar el món. Em sap greu contradir-te, però, tant de bo fos així. (Què deu haver escrit en Luís Moreno per a que hagis decidit eliminar el seu comentari)
L’altre dia, quan llegia la teva entrada “Mirant el cel”, vaig voler penjar un poema que es diu “El contador de estrellas” i, finalment, em vaig empenedir i ho vig deixar còrrer. Perquè va haver-hi un temps que creia que un poema podia canviar el món però, finalment, la realitat és incisiva com un ganivet.
Tu dius que el món està en canvi continu. A què et refereixes? A l'augment de la inseguretat laboral? Als canvis econòmics? A la modificació de punts de vista, al canvi continuat de situacions socials, a l'impacte de la nova tecnologia? A la falta de valors, a la falta d'objectius col•lectius?
La major part de la població sofreix els efectes d'aquests canvis sense poder fer gran cosa per a reduir l'impacte negatiu que produeixen en les seves vides. Encara hi ha moltes persones que no han desenvolupat habilitats efectives per a afrontar el canvi permanent. El stress que s'experimenta s'atribueix als rigors de la vida moderna, però rarament s'atribueix a la sobrecàrrega de treball, per exemple. Perquè, desgraciadament vivim per a treballar (i guanyar diners per a poder consumir i consumir i consumir…) i això ens destrueix com a persones. Perquè una societat que té els diners com punt de referència exclusiu és una societat condemnada a la corrupció, a la insolidaritat i a la desgregació social.
Assistim, també, a una situació en la qual conviuen aspiracions de vegades contradictòries entre homologació i diversitat. Per una banda, les aspiracions a ser tots més iguals, a eliminar els desequilibris socials, culturals, entre els països, les regions, el món sencer. D'altra banda, la recerca, també intensa, de defensa de les diferències i de la especifitat de cada individu, de cada grup, de cada poble.
És molt probable que en l'àmbit d'aquesta aparent contradicció, dintre d'una teòrica llibertat més rica i diversa, es desenvolupin els conflictes que vivim avui dia, conflictes de signe radicalment oposat. Violentes explosions localistes o nacionalistes, al costat d'històrics processos de confederació entre estats. Denúncies dramàtiques contra la pobresa en un món hedonista i material. Peremptòries exigències de major igualtat van de la mà de l'extrema desigualtat. El "triomfant" capitalisme és un capitalisme que condemna al subdesenvolupament a tres quartes parts de la humanitat, que fomenta la dualitat social en els països més desenvolupats, que atempta contra l'equilibri ecològic, que és incapaç d'assegurar un desenvolupament equilibrat.
Davant aquest món que trontolla, que cruix davant les desigualtats, quarteja valors intrínsecs als éssers humans i fomenta exclusions, els que volem posar les bases d'un nou ordre, d'una nova cosmogonia en la qual predominin valors com la llibertat, l'honestedat, l'ètica i la justícia social ens donem constantment de cap contra la realitat: la societat, la del món occidental que és qui dirigeix la vida de tot el planeta no vol canviar, Albert. Ja li està bé l'ordre de coses en el qual ens movem on la meta del ésser humà (el del primer món), per sobre de tot, és posseir més i més i més a costa dels que tenen menys.
UN MUNDO NUEVO
Qué impotencia se siente al vivir
viendo a tantos morir sin sentido.
Ahogo mi pena con pluma y papel
pero hasta la tinta llora;
por el, por ella, por todos.
Me gustaría despertar en un sueño,
un mundo distinto,
un mundo utópico,
un mundo justo,
con sentido.
Un mundo nuevo.
Qui va escriure aquest poema només té 15 anys. Quina societat li estem deixant?
Si crec que l'Albert té raó, potser fora de temps, però recordem com el moviment Hippie va camviar la societat molt més que no ho va fer la revolució industrial, a ells els hi debem la filosofia que ara creiem com a digne, el pacifisme, la soliraritat, la llibertat sexual, l'igualtat, l'anti-racisme i molt més, quants de nosaltres si recordem o ens recorden com era la vida fa 50 anys no som capaços d'entendre el que els hippies van assolir, malgrat ser tatxats de drogadictes, pervertits i vagos. Les cançons d'en Bob Dylan o LLuis LLach van certament camviar la societat i la nostre vida i poemes com "IF" d'en Rudyard Kippling ens han fet pensar sobre el que es l'esser humà intelectual.
La darrera entrada que surt com anonim, es meva.
Jordi Fort.
Carme, a mi m’agrada pensar que si , que el mon es pot canviar amb una imatge, amb una cançó.
Quan el mon estava habitat per uns poc individus tot era molt senzill, en poc temps sortien a recollir uns fruits al bosc y a caçar una peça i ja ho tenien tot fet, la resta del temps, lliure a jeure i a desparasitar se.
Ara tenim el mon ple de gent i tots plegats necessitem molt mes temps per aconseguir tenir totes les nostres necessitats cobertes.
Això sembla ser que es el progrés, ara ja no ens desparasitem pro no parem de fer cosses i anar amunt i avall.
Es ben cert que moltes persones ho passen molt malament i es cert que moltes altres es destrueixen elles soles pro també es cert que moltíssimes altres son excel•lents.
El mon com sempre es del tot injust.
Els humans hem anat evolucionant cap a una organització diem li capitalista que es per sobre de tot injusta, sembla ser que es l’únic que de moment fa funcionar les complexes societats actuals.
En alguns països el sistema polític compensa bastant les desigualtats del sistema.
Ni tu ni jo podem canviar tot el mon pro si que podem fer millor el tros de mon mes proper a nosaltres.
I tu pots fer ho avui una mica millor penjant el poema “el contador de estrellas “ a la entrada mirant el cel.
Vaaa, no ens deixis així.
Si ho fas jo penjo una foto de Saturn molt xula.
Oi que si Jordi que nosaltres hem vist caure alguns murs i estaques que semblaven immutables.
Avui una persona negre aspira a la presidència dels Estats Units, vaja si va canviar el mon en Martin Luter King.
I com ell moltes altres persones que una vegada van tenir un somni.
Celebro que t’agradin les fotos, tinc mes material que si disposo de temps ho penjaré dons es una entrada molt visitada.
Si (Rudyard Kipling)
--------------------
Si puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!".
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo mío.
A que es maco i emociona, això hauria de ser la filosofia de vida de la gent.
Molt bo, Jordi, molt bo.
Molt maco.
No sé què dir. Impactada, l’he llegit tantes vegades des de dijous que quasi me la sé de memòria. La llegeixo, miro els ulls dels meus fills, la torno a llegir, els torno a mirar.
Les dues persones que viuen en mi, la que era i la que sóc, es barallen i no es posen d’acord. És com si el món ja hagués canviat tot el que donava de sí... Potser vaig deixar de comptar estrelles i ara em conformo només amb estar viva, no ho sé pas.
Estic molt cansada, amics. Un altre dia seguiré, us ho prometo.
Abans, però, no vull deixar de dir-te jo també que fas unes fotos fantàstiques, Albert. Felicitats. Penja totes les que puguis, si us plau. Per mi serà una forma d'haver estat. I gràcies, Jordi. És impossible no emocionar-se.
Publica un comentari a l'entrada