Veig incrèdul i espantat les noticies que sobre la corrupció en els municipis estan sortint en els mitjans.
Et diuen que en alguns ajuntaments han pispat milions d’euros, estan les presons plenes de gansters, el Garzon treballa de dia i de nit.
La meva estranyesa es no com es poden fer desaparèixer milions d’euros, a mi ja em costa entendre com es poden malversar tant sols uns centenars.
En una empresa, en un banc, en una entitat privada per petita o gran que sigui es porten uns controls, un sistema, una comptabilitat que fa molt difícil la malversació dels diners.
La raó es que els propietaris o gestors estableixen sistemes que facin molt difícil el frau, es que si no ho fan no duren un mes.
Llavors com pot ser que en uns ajuntaments on tenen molts mes mitjans per controlar ho tot, es puguin fer aquestes marranades.
La raó no pot ser altre que els mateixos gestors ja propicien el sistema per que el frau i les corrupteles siguin possibles, no en trobo altre d’explicació.
En un ajuntament on les decisions es prenguin en equip, on la informació esta a l’abast de tots els interessats, on els partits de la oposició tenen la porta oberta per fiscalitzar la tasca del equip de govern, on tots son iguals davant de la llei, on els ciutadans poden anar a consultar les coses i el destí dels seus diners dins el municipi, on es fomenta la participació , especialment dels que pensen diferent, en un ajuntament transparent, es molt difícil la corruptela.
El silenci, la ocultació, la foscor, la acumulació d’informació i el poder de decisió en unes poques persones, facilita per el contrari tota mena de actuacions corruptes a tots els nivells, lògicament els de dalt son els mes propicis a sortir ne beneficiats, els sistema no es crea casualment.
Molta gent te la percepció que “lo publico” no té amo, que no es de ningú, així des da el ciutadà que fa malbé el mobiliari públic fins el funcionari que s’emporta els bolígrafs del ajuntament a casa no tenen la percepció de haver fet mal a ningú, ja que el que han trencat o pispat no es de ningú, no te propietari.
Confonen els regals o els privilegis del càrrec com a personals i amb els diners passa el mateix, sembla que no son de ningú.
Hem de tenir ben clar que els bens i els projectes públics son bens propietat de tots i no ens hem de tallar un pel en exigir informació, explicacions i aclariments de manera que ho entenem, sobre tot en el que respecta a la bona administració de les nostres contribucions al comú.
Els politics son els gestors, pro la política es, per definició, diàleg, consens, i poc diàleg o consens pot haver si uns ho saben tot i ho amaguen als altres.
Ara amb tot això que s’escolta es fàcil preocupar nos de com anirà tot aquest procés nostre que s’inicia amb l’enviament de les cartes i on ens demanen tants de diners, si comença escatima’n i amagant les dades, tenim mala peça al taler.
Volem disposar de tota la informació d’una manera fàcil i entenedora, aquí volem els diners a sobre de la taula i la llum encesa.
Qui amaga les cartes es que vol fer trampes.