La economía históricamente ha tenido ciclos, a los años de vacas gordas más tarde o más temprano han sucedido otros de vacas flacas.
Hemos estado planteando la solución de los problemas de la urbanización en unos años en los que el trabajo no faltaba, los precios de las propiedades subían en porcentajes muy superiores a la inflación y las viviendas se vendían con mucha facilidad.
En este entorno es fácil entender cualquier mejora como una inversión, es fácil explicar a cualquier vecino que los arreglos incrementan en mucho el valor de sus propiedades y que si un día deciden desprenderse de ellas podrán obtener mucho más del coste de las obras.
En un entorno de dificultades económicas donde el trabajo se puede perder en cualquier momento, los precios de las propiedades bajan y hay muchas dificultades para su venta, añadir una carga de este calibre a las familias puede resultar desastroso para muchas de ellas.
No se en que fase del ciclo económico nos encontramos, si vemos los medios de comunicación parece que vivimos en una especie de Disneylandia donde la economía funciona de maravilla.
La realidad que observo a diario parece que apunta en otra dirección, cada día hay mas propiedades con el rotulo de “en venta” i cada día cuesta mas cuadrar las cuentas familiares.
La administración que ahora es la responsable de solucionarnos el problema debería tener en cuenta el entorno económico de las familias a la hora de tomar decisiones.
Un problema de 30 años de los cuales ya llevan siete haciendo un proyecto de urbanización, si no espabilan lo van aplantear en el peor momento para las familias.
De entrar en una fase del ciclo económico de fuertes dificultades entiendo que las soluciones al problema se tendrían que replantear, teniendo en cuenta la nueva situación.
En un entorno de dificultades para todos, esperamos de las administraciones soluciones viables.
jocs florals
15 comentaris:
Per fi veig una coherencia del que es la situació real en que estem vivint a Can Canyamars i per la qual nosaltres hem lluitat, potse ara es l'hora de treballar plegats.
Hola Jordi.
M’agradaria que féssim tots unes reflexions.
En el blog tinc un enllaç a una pagina de un petitíssim poble de Navarra que te un problema.
Con s'ho fan els Navarresos es el titol
Ho he ficat perquè penso que ens pot ser útil anar veient com ho fa altre gent per solucionar els seus problemes, sempre i podem treure alguna bona idea.
M’agradaria que veiessis la seva pagina.
M’agradaria que veiessis el vídeo que et sortirà si clicas en el meu nom en la capçalera del comentari.
A la gent els veus contents i relaxats, estan còmodes junts.
El veí es l’amic , tots son importants, el vei que treballa no es l’enemic.
Ara Jordi reflexionem i pensem si el Foro de Can Canyamars es com la pagina d’aquesta gent o si la reunió que es va fer al pavelló de Canyamars tenia l’ambient de les reunions d’aquesta gent.
No passa res, ningú en neix ensenyat pro si que tenim la capacitat d’aprendre de les cosses que no hem fet be.
De segur que en el futur els veïns de Can Canyamars faran les cosses millor.
Ets constructor i saps que per construir has de fer servir el millor de cada eina, d’altre manera el que es fa es tot el contrari.
Agraeixo els teus comentaris que sempre son una aportació interessant.
Doncs no vivim a la Disneylandia econòmica, ni molt menys. Les darreres dades han confirmat el caràcter estructural de la inflació, que perjudica les famílies amb menys ingressos.
Les economies familiars es veuen afectades per la no reducció dels preus dels béns de consum. A aquesta situació cal afegir el major esforç derivat de l’increment de les hipoteques i això marca un escenari gens favorable per a les economies més modestes. Cal dir que el preu de les hipoteques no computa pel que fa a l’índex d’inflació, ja que està considerat com una inversió. Tenint en compte que son hipoteques a 25 anys, serà una inversió pels fills, no per qui les està pagant.
L’augment dels preus en productes alimentaris bàsics com la llet, el pa i les fruites i verdures, perjudica especialment les famílies treballadores i amb menys ingressos. I a sobre, ahir el Banc Central Europeu diu que s’han de contenir els salaris per controlar la inflació.
Segurament hi ha més d’un que viu en la Disneylandia econòmica, a costa de tots els demés, però està clar que, globalment, estem a la porta de començar a patir.
Hola albert i Carme,
Si m'ho permeteu m'agradaria col.laborar amb un tema polèmic que coneixo bé. Com l'albert sap, soc promotor, una professió que en els darrers temps s'ha associat amb el motiu de la gran pujada de preus de la vivenda. Jo us demanaria que fesiu una bona reflexió en el que us vaig a plantejar: fa no més de 4 o 5 anys es venia una casa de nova construcció a Canyamars de 186m2 per uns 36 milions de pessetes, i la gent podia pagar l'hipoteca. D'aquesta casa l'estat s'en quedava un 7% (2.520.000) i al constituïr l'hipoteca una altre quantitat important. Desde llavors el mateix estat ha tret cada any noves normatives de la vivenda, que si bé en alguns casos han millorat la qualitat, ho han fet en una disparada astronomica dels preus de cost, i evidentment repercutits al pobre consumidor final, en tant sols el plaç de 2 anys i amb una cosa tant simple com pot ser un contador d'obres, hem vist modificada la normativa fins a tres o quatre cops, i evidentment no poder aproficar cap dels contadors d'obra anteriors, o sigui, que se li cobra nou cada cop al client. Aixó s'ha aplicat a tot el que té a veure amb la construcció d'una vivenda, i com es logic, el preu d'abans de 35 milions, 4 anys despres es de 90. Penseu com a cambiat l'ingres del IVA 7% (6.300.000) i també el cost més alt en el impost de constitució d'hipoteques, qui creieu que en surt més beneficiat d'aquesta escalada de preus?
Hola Albert; hola Jordi; encantada de debatre plegats.
Realment és un tema apassionant el que planteges, per la seva actualitat i per la quantitat de matisos a introduir. Sobre tot perquè té moltes cares, segons siguis promotor, constructor, propietari, comprador, API… I perquè domino una mica el tema i crec que puc aportar una visió força global. Això comporta una reflexió molt llarga i no sé si és el lloc idoni per desenvolupar-la però si us sembla bé, ho intentaré. Crec que hauré de fer dues entrades. Veiem.
Sota el capitalisme, moralismes i formalitats a part, l'habitatge no és ni més ni menys que una mercaderia més, per a la qual s'ha de disposar de mitjans per al seu consum. D’altra banda, Espanya és el país de tot el món amb un nombre major d’habitatges construïts per habitant i el que més es construeix. Des de 1996 la demanda ha augmentat de forma exponencial per diverses causes:
• Pel considerable augment de la població activa. Això significa que cada vegada hi ha més gent treballant que es pot plantejar comprar o canviar de pis.
• Pel blanqueig de diner negre, un tema que es va superant però encara està present, sinó, penseu que també som el país amb més bitllets de 500€.
• La incorporació a la població de més de 2 milions d'immigrants, que desitgen adquirir habitatge quan la seva situació econòmica s'estabilitza.
• Els baixos tipus d'interès.
• L'allargament dels terminis d'amortització, amb el que el diferencial de la quota de la "hipoteca-renda" del lloguer és cada vegada menor, sobretot quan passen uns anys des de l'adquisició.
• Una creixent demanda d'habitatge vacacional per part dels estrangers, sobretot en la costa.
. Per la quantitat de pisos buits que hi ha, concebuts exclusivament com a inversió, inversió no productiva que obté beneficis de les fluctuacions del mercat sempre que el sòl pugi
• L'alternativa, el lloguer, és, en alguns casos, més cara. A més, la compra té un tracte fiscal favorable i el lloguer no.
• Tot just un 10% dels habitatges conformen el parc d'habitatges en lloguer.
• Altres factors demogràfics i sociològics, com les separacions matrimonials, per exemple, també generen demanda real de noves llars.
El fenomen dels baixos tipus d’interès i l’allargament dels terminis d’amortització ha comportat que un elevat grup de compradors volgués elevar el seu nivell de vida, adquirint habitatges de més qualitat i més grans, demanés hipoteques fins el límit de la seva capacitat d’endeutament, sense pensar en deixar un marge per a quan aquests tornessin a pujar. Això, juntament amb l’augment que comença a descontrolar-se de la inflació, deixa les economies familiars al límit de la seva capacitat de fer front a les despeses, en una societat, no ho oblideu, que cada cop posa a l’abast de les persones bens de consum que acaben essent “imprescindibles”.
Ahir, a la cadena SER; un portaveu del col•legi oficial dels APIs, donava la culpa a les entitats financeres de la caiguda del sector per les dificultats que aquestes estan posant als qui demanen crèdits hipotecaris i la baixa taxació que s’estava donant. El que està clar que la situació amb les hipoteques als EEUU i la quantitat de famílies que estan al límit de la seva capacitat de despesa ha encès llums d’alarma i ha fet posat el fre per la por als impagats
Tornant al preu de l’habitatge. Des de 1998 el preu del metre quadrat s'ha incrementat un 15% de mitjana per any. Per contra, la Renda Bruta Disponible de les llars ha crescut de mitjana anual només un poc més del 3% en el mateix temps. No em negareu que tots aquests augments dels quals parla en Jordi provocats per normatives oficials, impostos etc no suposen un augment tan considerable. Llavors, com s'està repartint el pastís?
En primer lloc els professionals del sector qualificats i els molt qualificats, doncs la bonbolla de la construcció necessita molts i no els hi ha. Els poc o gens qualificats, no, perquè l'entrada massiva d'immigrants ha controlat els sous d'aquests. Després, o abans, segons es miri, les empreses constructores, l'activitat de les quals l’any passat va suposar el 17’1 del PIB, que va créixer un 6% creant el 25% de noves ocupacions. Cap sector que no guanyi molts diners reflectiria xifres així.
Però no podem deixar de parlar del preu del sòl. Com no es liberalitza sòl suficient, no es posa suficient sòl a disposició per a construir i s'especula amb ell, s'ha dit sempre. No obstant això, paradoxalment, el contrapès de preus que suposava l'habitatge públic ha estat trencat per la liberalització de cada vegada més sòl. Els habitatges de promoció lliure, que abans tenia un límit en el seu preu, imposat pel mercat per a equilibrar-se amb l'habitatge de promoció o protecció pública, han vist en molts llocs com els Ajuntaments i les institucions han alliberat sòl públic, cedint-lo a promotors privats, que han construït de forma salvatge, alicatant fins el bosc, si cal.
Però no tot se li pot atribuir a propietaris del sòl, promotors o constructors. En aquesta cerimònia dels despropòsits, quina part de culpa té el comprador? Està clar que construir un metre quadrat d'habitatge tot just costa 800 €, o 1000 € si es tracta de qualitats altes, però si s'arriben a pagar fins a 5.000 o 6.000 € (i molt més) no és només perquè el propietari del sòl sigui un sinistre especulador, o perquè els promotors vulguin enriquir-se ràpidament sinó, també, perquè els compradors desitgen estar en un determinat lloc al que s'accedeix pagant uns preus, que ordenen la jerarquia social amb la qual s'identifiquen, depèn del preu de l’habitatge, i evitant així contaminacions que puguin afectar al valor de la seva inversió.
A hores d'ara, són els propis ciutadans convertits en inversors els quals defensen feroçment el seu patrimoni que, en un escenari d'acumulació generalitzada, ha seguit creixent. Un patrimoni considerat sovint com inversió segura, en aquesta escalada de preus en la qual ens hem ficat. Una estabilitat perllongada del sistema de preus o un descens, pot descompondre el tauler de joc provocant en alguns llocs un mestissatge social que podria fer caure en picat el valor del seu patrimoni.
En aquest estat de coses, el propietari del sòl ha sofert la competència deslleial d'altres agents, com regidors i els seus assessors, agents immobiliaris amb les seves estratègies de sòl i tota una galeria de personatges cada vegada més pintorescs. La diferència entre el cost de producció i el de venda és massa i atreu a depredadors cada vegada més poderosos i especialitzats i a bastants oportunistes.
El diàleg entre promotor i propietari, excepte honroses excepcions entre les quals no dubto que et trobes tu, Jordi, ha anat derivant en la comèdia d'intriga actual on es multipliquen els comensals i la corrupció de forma absurda. La simple classificació del sòl genera més diners que la propietat. I aquest és l'objectiu central de la nostra legislació urbanística des de 1998: classificar sòl. Urbanitzar-lo tot sense cap preocupació per fer “ciutats” (o pobles), lloc on viuen “ciutadans”. Les ciutats, els pobles, les urbanitzacions, només són xarxes expansives d'infraestructures i equipaments privats per a consumidors de classe.
Construir ciutats era cosa de ciutadans; urbanitzar és cosa de promotors immobiliaris i els seus agents polítics.
Tota la legislació del sòl només ha servit per a substituir al vell propietari rural per l'agent urbanitzador i la seva cort dels miracles, però cap d'aquestes normatives s'ha obstinat a recuperar per a la col•lectivitat, per als ciutadans, la diferència entre el cost de producció i el valor que adopta l'habitatge, per voluntat col•lectiva, en els diversos llocs del mosaic social.
Aquesta és la meva llarga, espessa i particular visió del tema. Suposo que tindreu moltes coses a rebatre i segurament, en tindreu raó.
Carme, quedo parat cada vegada que llegeixo un comentari teu.
Es la millor i mes clara exposició sobre el tema que he llegit en anys.
Si alguna cosa es pot afegir al lúcid diagnòstic que has fet es la manca de competència del exterior.
Altres sectors com l’electrònic o el tèxtil amb competència exterior veiem com cada vegada ofereixen millors productes i mes econòmics, fen que tots ( productors i compradors ) siguin mes rics.
El sector de la construcció tal i con esta plantejat pot fer rics a uns pocs i empobrir a la majoria dons al tractar se d’un producte de primera necessitat de res serveix que pugi de valor si ho necessites per a viure.
Veiem les constructores espanyoles construint al exterior pro no se jo de empreses de fora que vinguin a treballar aquí, això em dona peu a pensar que les de aquí tenen vincles que les de fora de moment no poden assolir.
Responent a la pregunta d’en Jordi, per a mi que no surt guanyant ningú dons a els preus actuals el que pasa es que no es ven i tots en surten perden.
Atenció a aquets grans capitals que es fan especulant perquè ara que surten del sector estan anant a especular amb les matèries primeres com el petroli i últimament els aliments.
Potser cal aclarir més el que he dit. En primer lloc hauriem de diferenciar el petit constructor/promotor que ha existit sempre, aquest ha construït, ha fixat un marge de benefici, normalment marcat pel mercat i ha vengut. Com es lògic sempre hi ha hagut un progresiu increment de preus, pero fins fa uns anys eren soportables tant pel promotor com pel consumidor, cert que alguns es van fer rics, pero parlariem dels que venen dels anys 70, despres les coses ja eren més dificils. En segon lloc, i aquí es on començen els problemes, degut a una falta de rendabilitat de la Borsa fa uns anys, es va provocar una gran desvandada d’inversors que fins aquell moment no havien tingut res a veure amb la construcció. Com tot hom sap, els operadors de Borsa no tenen en compte ni factors socials ni estètics ni inversions a llarg plaç, per tant van entrar en el mon de la construcció, no construïnt 3 torres o un grup de 15 adosades o un bloc de pisos, sinó millers o fins i tot desenes de millers d’habitatges amb una unica missió, treuren el màxim de rendebilitat en el menor temps possible. Aquests mateixos inversors molts cops son les mateixes entitats finançeres que actuen darrera el nom d’una promotora, es per aixó que si tenim memoria, podem veure petits constructors que malvivien fa 12 o 15 anys enrrera, com ara s’han convertit en macro promotores ( a Dosrius en tenim un exemple, no cal dir nom) sense que ningú sigui capaç de trobar el punt on van fer el gran salt. En els darrers anys també ens trobem amb els oportunistes, gran quantitat de petits inversors, molts provinent de la restauració o del textil, han volgut participar en el pastis de fer l’agost, sense cap coneixament del mercat de la construcció han aplicat la mateixa ideologia del grans inversors, “fes totes les cases que puguis i no miris al demà”, possiblement son aquests darrers els que han portat a la ruina a més contructors petits, doncs no disposen del capital dels grans inversors i habitualment treballen amb finançament i sense reserves per fer front a imprevistos, allargant els pagaments o simplement pretenent que els constructors soportin els costos fins que ells puguin vendre, això sí, no reparteixen els beneficis, i fent moltes obres insoportables pels petits constructors. El tercer element es l’Estat, que tal com vaig dir, no estant satisfet amb l’IVA i altres impostos que cobren d’una vivenda, han tret una mitjana de 3 a 5 noves normatives per any, totes destinades, segons diuen a garantir la qualitat, però a quin preu? Es evident que l’estat ingresa molt més d’un pis de 500 mil euros que d’un de 120, i tambè es clar que en totes les mesures que es fan per parar o baixar el preu de la vivenda, may es parla de reduïr l’IVA o els impostos per constitució d’una hipoteca, ni de posar sol edificable a preu real a l’abast de constructors locals per que segueixin una politica de construcció segons demanda a llarg plaç. Els ajuntaments prefereixen entregar les seves zones urbanitzables a grans promotores, generalment que pertanyen a grans grups inversors i que en el final de la linea quasi sempre ens trobem a la banca. Es més facil negociar comisions amb un sol interlocutor que no amb un centenar de petits. Es un tema molt complexe, preò el que si es segur es que s’ha aplicat una politica de “terra cremada” i que el demà ho dirà. Ara per ara i tal com està tot, baixar els preus de la vivenda es quasi impossible sense portar a la ruina al país, el que si que està clar es que no poden pujar més els preus durant bastants anys que es recuperi la capacitat de compra.
Esteu fent entre els dos una màster clas de la problemàtica de la construcció amb molt coneixement de la situació.
Ja en teniu de raó al dir que al calor dels diners fàcils han entrat en el sector persones i organitzacions amb molt pocs escrúpols.
I es ben cert que la banca i el sector públic han tingut molt a veure amb l’encariment dels preus, pro també les expectatives de pujada dels preus han fet que moltisima gent especules amb un be de primera necessitat inflant la bombolla.
Ja deu ser difícil per una petita constructora navegar per aquestes aigües i competir amb aquets gegants i aquesta gent sense cap escrúpol.
Per el que dieu dedueixo dels vostres comentaris el signe de l’economia esta fent un canvi per a pitjor i els propers anys poden ser de dificultats per a les famílies.
Nomes ens queda esperar que puguem continuar amb la nostra feina com fins ara i que la ona expansiva d’aquestes bombolles faci el mínim de mal.
Desgraciadament per el que sembla dels problemes tothom en fuig i ningú te cap interès en ajudar.
Esperem que les administracions, acostumades a gastar alegrement els diners de tots, ho tinguin en compte i actuïn en conseqüència.
És realment increïble el debat que estem portant. Jo no el dono per acabat, Albert i Jordi perquè, com es veu clar, hi ha molts matisos. Coses a dir:
- La competència exterior. Ara no n’hi ha, Albert, és veritat però en va haver-hi. A Espanya, quan aquest fenomen de la bombolla immobiliària va començar, sí que va venir capital estranger, sobre tot de fons d’inversió o fons de pensions que treien molta més rendibilitat als seus diners invertint en immobiliàries al nostre país que jugant a borsa al seu. Un clar exemple va ser J.P.Morgan. No sé si recordareu que fa poc més d’un any, quan la bombolla va comença a desinflar-se, en paraules seves, no a petar, i ells van retirar les seves inversions es parlava d’un cataclisme al sector. Ara, només tenim desacceleració.
- Una altra cosa en la que no estic d’acord és la de considerar l’habitatge que ara per ara es compra i es ven com un element de primera necessitat. Bé; sí que ho és evidentment que ho és, però si només fos aquest el que estaria en el mercat, la famosa bombolla no seria tan gran. El problema s’ha donat quan l’habitatge s’ha convertit en una inversió.
- I tens tota l raó, Jordi. Una part no menyspreable de l’economia del país es sustenta en el sector de la construcció en totes les seves formes i productes. S’haurien de fer veritables filigranes per anar reconvertint els seus treballadors, abans que comencés la crisi del sector. Jo sempre he defensat la necessitat de desenvolupar un subsector dedicat a la rehabilitació d’edificis, per exemple, una especialització que reconvertiria a una part important del treballadors que es poden quedar en atur d’aquí a un temps.
De fet Carme, ja son molts els constructors, i dic constructors no promotors, especuladors, espabilats o oportunistes, sense afany d'insultar a ningú, però aquesta es la realitat, massa gent ha volgut fer l'agost d'aquest pastis, però tornant al tema, com deia molts constructors ja estan enfocant bona part del seu interès cap a la rehabilitació, però aquest es un mercat un tant polèmic, doncs es on s'amaguen més els diners negres i la má d'obra ilegal. No es gens estrany que grans sectors de restauració de façanes o reformes d'interiors estiguin totalment en mans d'estrangers que exploten els seus propis compatriotes de les més vils maneres, i sense que sembli que sempre torno al mateix punt, amb la total passivitat de l'administració. Durant anys s'ha obert les portes a qui volgui en el mon de la construcció, i això ens ha aportat gran quantitat de mà d'obra sense cap especialització, ara que en fem, com reconvertim a una gent que van buscar feina a la construcció simplement perquè el conveni era més alt que el del textil o altres sectors, aquesta gent no vol treballar en sectors com els serveis, que encara que no ho semblin son més durs de soportar que la feina de l'obra. Dependents de botigues i cambrers o cambreres en falten, però haurem de soportar un index d'atur que ja es preveu alt cap a finals del 2008, simplement perquè no hi ha hagut una politica de treball que hagi sabut preveure que tard o aviat hi haurien més cases que població.
Hola de nou. Aquest és un artícle de la revista CONSUMER. Crec que il•lustra força el que estem dient.
ESPAÑA EN RIESGO DEBIDO A LA CRISIS
- Mercado inmobiliario. El FMI advierte del deterioro de la inversión empresarial y del sector de la construcción.
Seis países europeos, entre ellos España, no están lo suficientemente preparados para hacer frente a las turbulencias financieras que se han desatado debido a la crisis de las hipotecas subprime, o de alto riesgo, según el Fondo Monetario Internacional (FMI).
Esta entidad muestra su preocupación por países que han experimentado un rápido crecimiento en los precios de la vivienda, como Bélgica, Francia, Irlanda, Holanda, España y el Reino Unido, que «serán los más expuestos por el endurecimiento de las condiciones crediticias», según señala en su informe Perspectivas Económicas Regionales.
- Un problema adicional
España cuenta con un problema adicional, que le sitúa en una posición aún más delicada: el gran déficit externo por cuenta corriente, por encima incluso de Grecia y Portugal, y equiparable al de Estados Unidos. Se prevé que nuestro país cierre el año con un 9,8% de déficit exterior por cuenta corriente, cifra que seguirá en aumento el año que viene, para cuando se pronostica un 10,2%.
El subdirector del departamento de análisis y encargado de temas europeos del FMI, Charles Collyns, asegura que el alto nivel de inmigración y la buena marcha de la economía española han impulsado al alza el valor del metro cuadrado en los últimos años. Aun así, apunta que «el incremento rápido de los precios de la vivienda y de la inversión residencial ha ido demasiado lejos».
- Cada vez menos subida
Pese a la situación actual, los expertos esperan una corrección en el mercado inmobiliario español. «Ya hemos empezado a ver una reducción de las subidas de los precios y no sería una sorpresa si hubiera algunas caídas en los precios de la vivienda», explica Collyns, tras asegurar que las turbulencias financieras han hecho más difícil para los bancos españoles atraer fondos externos para financiar el mercado inmobiliario: «Las condiciones en las cuales prestan en el mercado interno ya se han endurecido y seguirán endureciéndose».
- Una situación generalizada
El FMI alerta también de que la desaceleración del valor de la vivienda en España puede agudizarse y llevar a caídas en los precios de los pisos por la reducción del crédito a nivel mundial, ya que se ha reducido el nivel de liquidez.
És evident que estem a les portes d’una situació complicada. La política económica i el paper de les administracions serà crucial, com sempre en moments de crisi. És en aquests moments on la ideología marcarà les diferències envers les espectatives de la gent en la recerca de solucions i on l’analísi de la situació d’un i d’uns altres no serà la mateixa, és clar.
Jo crec que ja és hora de que la ciutadania s'aixequi en contra d'aquest malbaratament de recursos públics que fan TOTES les administracions en lloc d'invertir-los de forma eficaç i eficient per a millorar la qualitat de vida de les persones.
Us puc assegurar que la gent no té ni idea de fins quin extrem això és veritat, una vergonya en un món amb tants i tans desiquilibris i injusticies socials.
Les xifres hi ha vegades que maregen.
Vaya Carme!! et detecto un cert to de Revolucionaria, però no es per menys. Hi han coses que no pots més que indignar-te, durant anys s'ha perme`s l'especulació més salvatge i ara haurem de fer front a les conseqüencies, el problema es que qui haurà de pagar-les no seran evidentment els que les hauran provocat. Som un païs en el qual tota industria o servei que no sigui el turisme o la construcció no te cap interès per l'estat, deu ser que el rendiment no es suficient. Fa uns anys vaig dedicarme a l'ensenyament empresarial, i recordo un curs que teniem que el denominavem TRIBUTACIÓ, i sempre he recordat com presentavem la primera classe als alumnes definint el significat de la paraula TRIBUTACIÓ, definició: mostrar vassallatge al senyor. Realment les coses no han cambiat tant desde l'epoca feudal en la qual el senyor deixava als camperols cultivar els seus terrenys a cambi de que tributessin, ara ens deixen treballar per viure a cambi de que tributem, algú hi veu cap diferencia.
Així dons sembla que esteu tots dos d’acord en que la evolució de la economia pot fer un gir cap a empitjorar sensiblement, la lògica dels números així ho apunta, i si no fos perquè estem sota la cobertura del euro ja podríem estar tremolant.
El Euro, aquesta es la novetat, ara a efectes monetaris som una província d’una zona que te superàvit econòmic i això canvia la situació , penso jo que per a be.
El estar en la zona Euro te la paradoxa que tal i com diu la Carme tenim un dèficit comercial dels mes grans del mon i en canvi la nostra moneda es revalua.
El mateix ha passat amb les hipoteques, en la situació anterior els tipus d’interès, al augmentar la demanda tindrien que estar molt alts, fent de regulador de la demanda, el euro ha fet que no fos així.
El que sembla es que econòmicament tenim molt poc interès i les coses no es modifiquen per els nostres interessos si no per els de la economia alemanya que es la que realment te pes.
Lo mes trist de tot es que aquestes immenses quantitats de diners que hem rebut de fora no els hem gastat en educació ( que estem a la banda baixa dels mon ) o en investigació ( que també estem a les cues ).
Per els comentaris sobre els impostos la meva reflexió es no tant per el que es paga si no per com es gasten, no tinc dades pro estic d’acord amb la Carme que les administracions malbaraten els impostos que tant costen de pagar.
De ben segur que a tothom li agradaria mes viure a Suècia on es paguen moltisims impostos, enlloc que al Marroc on es paga molt poc.
Pro en el país inventor de la picaresca la meva percepció es que els diners de tots es gasten amb molta alegria i l’esforç que fem te poc resultats pràctics.
Per la tv3 fan un programa que es diu “ un lloc per viure” on es veuen perfectament dos mons, el de la senyora pijeta que busca un pis d’alt estanding i la majoria de la gent que amb molt d’esforç viu en llocs molt humils.
Cada vegada mes veus com aquets dos mons estan mes definits i mes separats.
Sembla lògic que en el mig plaç la situació empitjori per les famílies o si mes no per una bona part.
En aquesta situació es on ens passaran a cada propietari de Can Canyamars una factura per arreglar els carrers de entre 15 i 20.000 euros per parcel•la per arreglar els carrers.
Trobo que amb tot el temps que fa que esta feta ( cap els 30 anys) i de ser cert que l’economia empitjora molts conceptes es tindrien que repassar per adaptar ho a la nova situació.
També pot ser que al tenir manca de treball les empreses constructores facin pressupostos a la baixa i doni con a resultat una situació mes beneficiosa per nosaltres.
Això de la economia ja es prou complicat.
No volia donar una imatge de revolucionaria, ni molt menys, Jordi. Quan això passa la gent no s'agafa seriosament les nostres opinions, per "radicals". Simplement és que conec a la perfecció les xifres de l'administració i, sincerament, em sembla aberrant el que passa. Per això m'indigno. Suposo que venir l'una família d'exiliats polítics també té alguna cosa a veure amb aquesta imatge revolucionaria que se m'ha escapat.
Jo crec que com diu l'Albert, hem fet un màster. Han sortit, també, molts més temes colaterals com són la normativa urbanística, els impostos, el malbaratament de recursos, i el programa de TV3 "un lloc per viure" (jo també el seguexo, Albert) Però suposo que els anirem comentant quan encetem d'altres temes.
Tant de bo totes les entrades dels bolgs donessin tant de si com ha donat aquesta. Per mi ha estat un plaer.
Salutacions cordials per tots dos.
Publica un comentari a l'entrada