Dissabte de rebaixes, feia un dia de calor, ideal per anar a la platja o a una de les moltes activitats organitzades a banda dels pobles de Catalunya, no era el dia amb mes atractiu ni el millor per ajuntar molta gent en un acte.
Arribo al Passeig de Gracia i estava allò de gom a gom de gent, des da la plaça Catalunya amunt, fins a on arribava la vista, estava ple de gent i de banderes amb les quatre barres.
Els carrers dels costats plens també a vessar, el carrer Aragó y la Diagonal estaven plens de gent que van decidir aquell dia deixar ho tot i anar a manifestar se.
En arribar l’hora de la sortida va ser materialment impossible moure’s, els presidents de la Generalitat i del nostre Parlament, precedits per una senyera es veien minúsculs en un mar de gent que cridava Independència.
Mitja hora mes tard, desprès de demanar per megafonia que la gent deixes passar, la manifestació va començar a moure’s molt lentament, acompanyats els presidents sempre per el mateix so, el clam de la gent que demanava independència, una hora mes tard van sortir de la manifestació i van ser increpats per algunes persones que van mal interpretar la seva fugida.
A traves de la òptica de la càmera i degut a la situació que tenia vaig poder observar be les cares, vaig veure als anteriors presidents contents i riallers, en Maragall se’l veia feliç i distes, al expresident del parlament, un senyor gran, fatigat pro agafat a la pancarta amb determinació i molta dignitat i també al actual president en un semblant molt seriós.
La gent que es manifestava, va sortir al carrer com no ho havia vist mai, ara els mitjans, els politics i els comentaristes donen cada un la seva interpretació, disgregant i separant, es com a les nits electorals tots intentant fer veure que han guanyat, la realitat en la meva opinió i espero que hagin pres bona nota, es que els politics, molts allí presents estan molt lluny de les aspiracions i desitjos de la gent que els envoltava, el crit únic era el de la independència, es cert que no tothom ho cridava, pro tots estaven contents de sentir ho, fins i tot diria que ells també.
La gent dels carrers adjacents va començar a circular avall per carrers paral·lels formant una manifestació alternativa, cansats de no poder avançar, algú va increpar verbalment al president i un grupet petit de joves amb una escala va cremar una bandera espanyola d’un balco que estava penjada penso que per motius del futbol, la resta immensa de les persones van manifestar se de una manera festiva pacifica, cívica i reivindicativa.
Vaig trobar me amb alegria gent de Dosrius i Canyamars participant.
Aquets separadors cada vegada tenen mes èxit, vaig veient que les manifestacions al llarg del temps son cada vegada son mes importants i surt mes gent que demana la independència, cada vegada es mes transversal, si fa uns anys eren joves amb una determinada estètica els que manifestaven el seu desig de deslligar se d’Espanya, ara es gent de la classe mitjana la que majoritàriament i sense cap mena de complexa ni temor demana clara i obertament la independència del seu país.
Tinc centenars de fotos que m’agradaria ensenyar vos, si les penjo totes el senyor de Google em renyarà, deixo aquí nomes un petit mostrari del que la ideologia uniformista, intolerant i rància anomenaria com a “ separatistas, independentistas catalanes insolidarios”
Estan fent una Espanya tan petita que no i cabem tots.
Eren les 9 i mitja l’hora que vaig marxar i la gent continuava baixant amb senyeres i estelades omplint el passeig de Gracia no se si érem un milió o un milió i mig, el que se es que érem molts, pro molts, com no he vist mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada