
La Maria i en Modest de can Sus son els primers veïns que vaig trobar en arribar a Canyamars.
Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.
Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.
Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.
El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.
En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.
Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.
A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.
La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.
Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.
La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.
L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.
Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.
Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.
De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.
Ells havien viscut tota la seva vida en aquest pla, em van assabentar del temps i de les precaucions a prendre al fer la casa i poc a poc vaig anar entenent quan eren de feliços aquells dos germans.
Tot i cobrar una minsa pensió, vivien de la terra i del bosc sense dependència dels diners.
Al principi no tenien electricitat ni aigua dins la vivenda, va ser mes endavant quan les cames els fallaven que els van ficar la llum i aigua a dins.
El mon era la seva mitja hectàrea, de petita la Maria havia anat a can Bosc a pelar mongetes i a Mataro a vendre al mercat a peu per Can Bruguera.
En aquell petit mon tot tenia molta importància , parlaven de la figuera o del cirerer com si fos un mes de la família.
Les orenetes o l’estat del cel donaven per llargues xerrades.
Com s’estimaven cada racó del pla.
Aquell indret portat per en Modest amb nomes un braç estava impecable i ple de vida.
A vegades explicaven que el promotor de la urbanització, cansat de que no els venes el millor tros de la urbanització els va enviar un sicari amb una maleta plena de bitllets, pensant que al veure’ls canviarien de opinió.
La maria explica que li va dir “ Ay senyor, si amb això no puc ni fer un bon caldo”.
Ningú tenia diners suficients per comprar ho aquell tros.
La Maria es va fer gran, van venir els problemes de salut,un dia es va perdre en el bosc i altre anant a la comuna que la tenia fora de casa va caure i es va trencar la cadera, ja no va tornar mai a casa.
A l’hospital deien que ja no i tocava, nosaltres sabíem que no era cert, ella tenia el seu mon. Per nosaltres tot el que deia tenia sentit.
L’hereu ho va vendre tot ràpidament no es van endur ni les fotos de la família ni aquella que en Modest mostrava orgullós a la que t’agafava una mica de confiança on estava ell amb un bolet de grans dimensions.
Ho va comprar una constructora, de les hores el preu ja s’ha multiplicat per dos.
Si algú es capaç de sentir aquest amor per la terra sapigueu que torna a estar en venda.
De no ser així anirà canviant de mans i cada vegada en demanaran mes fins a ser altre vegada tan car que ningú tindrà diners suficients per comprar ho.