Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Una mestre en comentava fa poc els problemes que tenia de convivència entre els seus alumnes, principalment les noies.
El cas es que en sortir d’escola els alumnes es connecten al messenger i de aquí ve l’embolic.
Els textos no tenen to, ni veus la cara ni la intenció del que ho esta dient i la interpretació depèn molt del humor i de la historia del lector.
Això, em deia la mestra, provoca interpretacions equivocades dels missatges que els alumnes s’envien i te com a consecuencia enrabiades, mals entesos i baralles dels amics.
Amb els blogs ens pot passar el mateix, un polític acostumat als forts atacs personals per desgastar ho dels seus rivals pot interpretar el text que obra aquesta entrada com un atac o una ofensa personal depenent molt del seu estat d’ànim o de la seva experiència personal.
En canvi si te davant, escolta i veu a la persona que ho diu, pot esclatar en un aplaudiment en acabar d’escoltar ho.
El missatge en els blogs i els mails es sempre incomplet i subjecte a l’interpretacio del lector, tinguem tots la lucidesa per adonar nos no fos cas que acabem com els nens de l’escola.
Nosaltres ja som grans.
Els petits fan servir emoticons per ajudar la comprensió.
(totes aquelles caretes que veiem)
Tot això no es mes que una excusa per ficar el tall de veu del magnífic discurs d’obertura de la fira del llibre de Frankfurt que va fer ahir l’escriptor català Quin Monzó i que entre altres coses va dir el que inicia aquesta entrada al blog.
jocs florals
